Alguns fenomens de continuació analítica
en una variable complexa

Un element de funció holomorfa és un parell $\left(U,f\right)$, on $U$ és un conjunt obert a conexió simple del pla complex, $f:U\rightarrow\sdopp{\hbox{C}}$ una funció holomorfa definida en $U$, que pren valors en C. Dos elements $\left(U,f\right)$ i $\left(V,g\right)$ són conectables si existeix una successió finita $\left\{(U_{j},f_{j})\right\}_{j=0,....,n}$, tal que $\left(U_{0},f_{0}\right)=\left(U,f\right)$, $\left(U_{n},f_{n}\right)=\left(V,g\right)$ i, per a tot $j=0,....,n-1$,

Direm que $\ \{(U_{i},f_{i})\}_{i=0...n}\$ és una continuació analítica de $(U,f)$ (o de $(V,g)$). Direm també, si no hi ha possibilitat de confusió, que cada element

camí $\gamma:[0,1]\rightarrow\sdopp{\hbox{C}}$ (que, per a senzillesa, suposem $C^{1}$ a trets) si esisteix una partició $\{I_{i}\}_{i=0...n}$ de $[0,1]$ tal que $\gamma(I_{i})\subset U_{i}$ i $\gamma|_{(I_{i})}$ és una aplicació injectiva per a cada $i=0...n$.

Cal sens dubte recordar que la continuació analítica al llarg d’un camí tancat no conserva pas, en general, els valors de la funció en un entorn del punt de partida: es tingui en compte, per exemple, la determinació $\varphi$ de la funció ’arrel quadrada complexa’, en un entorn de $1$, tal que $\varphi(1)=1$.

Es pot veure $\varphi$, en coordenades polars, com a l’aplicació que envia $\varrho\exp(i\vartheta)$ vers $\sqrt{\varrho}\exp(i\vartheta/2)$, on $\sqrt{\ }$ indica l’operació d’arrel quadrada real positiva. Intuïtivament, continuem $\varphi$ al llarg de la circumferència unitat: després una volta compleda, és a dir un increment de $\vartheta$ igual a $2\pi$, obtenim un nou element de funció holomorfa $\psi$ en un entorn de $1$, que ha reduït a meitat l’increment de de $2\pi$ l’argument de $\zeta$.

Doncs, $\arg(\psi(\zeta))=\arg(\varphi(\zeta))+\pi$, és a dir $\varphi=-\psi$. Naturalment, una altra volta de $2\pi$ ens porta de bell nou a l’element de partida $\varphi$.

Per a acabar aquesta introducció, recordem alguns enunciats estandard d’anàlisi complexa i topologia general, que seran utilitzats més enllà.

Siguin $X$ i $Y$ uns espais topològics: una aplicació continua surjectiva $p:Y\rightarrow X$ és un revestiment topològic si cada punt $x\in X$ té un entorn obert ${\cal U}$ tal que la restricció de $p$ a cada component ${\cal V}_{i}$ de $p^{-1}({\cal U})$ és un homeomorfisme de ${\cal V}_{i}$ sobre ${\cal U}$.

També recordem que una aplicació continua $p:Y\rightarrow X$ té la proprietat de l’elevament de les corbes si, per a cada corba $\gamma:I\rightarrow X$ i cada $y\in p^{-1}(\gamma(0))$ existeix una corba $\widetilde{\gamma}:I\rightarrow Y$ tal que $p\circ\widetilde{\gamma}=\gamma$ i $\widetilde{\gamma}(0)=y$.

El resultat següent és estandard: (vegeu per exemple [KLA], secció 9.3 i [FOR], teorema 4.19)

En H.Lewy va donar una solució del problema (1)/(2) , que presentem aquí en una forma lleugerament modificada.

Es consideri la funció:

$h$ és holomorfa per $\Re(z)>0$ i pot ser continuada analíticament als semiplans $\Re(z\hbox{\boldmath{}$e$\unboldmath}^{-i\vartheta})>0\ (\vartheta\in\sdopp{\hbox{R}}^{+})$, de la manera següent: sigui $N\in\sdopp{\hbox{N}}$ tal que $0<\vartheta/N<\pi/2$ i fem $\eta:=\vartheta/N$.

Escrivem, per a $z\in\Re(z\hbox{\boldmath{}$e$\unboldmath}^{-i\eta})>0\bigcup\Re(z)>0$,

La integral en (3), que anominem $I_{2}$, ha de ser calculada sobre la corba $\gamma_{R}:[0,1]\rightarrow\sdopp{\hbox{C}}$ definida posant $\gamma(t):=R\hbox{\boldmath{}$e$\unboldmath}^{it\eta}$.

Hom ha $I_{2}\leq C_{1}R^{\alpha}\hbox{\boldmath{}$e$\unboldmath}^{-C_{2}R}$ per a unes constantes reals positives $C_{1}$, ${C_{2}}$ i ${\alpha}$, doncs $I_{2}$ tendeix a $0$ quan $R\to\infty$.

Així per a $z\in\{\Re(z\hbox{\boldmath{}$e$\unboldmath}^{-i\eta})>0\}\bigcap\{\Re(z)>0\}$ hom ha

però aquesta darrera integral convergeix en $\Re(z\hbox{\boldmath{}$e$\unboldmath}^{-i\eta})>0$ i doncs hi defineix una continuació analítica de $h$. Repetem el procediment $N$ vegades: això ens dona finalment una continuació analítica de $h$ al semiplà $\Re(z\hbox{\boldmath{}$e$\unboldmath}^{-i\vartheta})>0$; doncs $h$ pot ser continuada analíticament a tot punt $p\in\sdopp{\hbox{C}}\setminus\{0\}$.

Finalment, si fem la continuació analítica al llarg del camí $|z|=1,0\leq\arg(z)\leq 2\pi$, obtenim, designant $\widehat{h}$ l’element de funció holomorfa obtingut (en un entorn de $z=1$) després una volta completa,

Es consideri altra vegada el problema de Hurwitz (1)/(2) i es suposi $\xi_{0}\not=0$; el camí $\gamma$ sigui el cercle $|\xi|=|\xi_{0}|$ amb l’orientació positiva.

Fem $\xi=\exp(2\pi iz)$ i $h(\exp(2\pi iz))=G(z)$: això transforma el problema en el següent: existeixen solucions de l’equació

que siguin analítiques in una tira horitzontal del pla complex i differentes de $c\exp(\exp(2\pi iz))$?

Aquest darrer problema va ésser analitzat, de manera més general, per A.Naftalevich (vegeu [NAF]) i Berenstein i Sebbar (vegeu [BES]) .

Presentem aquí el mètode de la integral de Laplace, descrit en [BES], sec. 2, que produeix solucions enteres de (4): aqueste mètode consisteix a trobar una condició necessaria per a la solució de (4) i a demostrar que ella és també suficient.

Suposem que l’equació (4) tingui solucions enteres de la forma $G(z)=\int_{C}\hbox{\boldmath{}$e$\unboldmath}^{-2i\pi uz}\varphi(u)\,du$, per una funció holomorfa $\varphi$ i un camí d’integració $C$ oportuns.

Hom ha

La deducció de (6) a partir de (5) es justificada per l’hipòtesi que $\varphi$ sigui entera i $C$ oportú.

Hom ha també

Així, el problema ha estat reduit a trovar solucions holomorfes (en una tira horitzontal) de l’equació $\hbox{\boldmath{}$e$\unboldmath}^{-2i\pi u}\varphi(u+1)=-u\varphi(u)$: si fem $\varphi(u)=\hbox{\boldmath{}$e$\unboldmath}^{i\pi u^{2}}\Phi(u)$ això és el mateix que la cerca d’una funció holomorfa $\Phi$ tal que $\Phi(u+1)=u\Phi(u)$.

Naturalment, la funció $\Gamma$ de Euler és una solució, doncs hem arribat a la solució formal de (4):

Sigui $C$ la recta real $t\mapsto 1+(1+i)t$: la representació asimptòtica de Stirling:

(on LOG és la determinació principal del logaritme) implica que la integral en (7) convergeix, perquè

per a dues constantes $A,B\in\sdopp{\hbox{R}}^{+}$ oportunes quan $|t|\to\infty$; així $G$ és una funció entera.

Es pot també veure que el camí $C$ escollit és oportú: puix que

Recordem aquí el resultat ben conegut que cada element $\left(U,f\right)$ de funció holomorfa té una continuació analítica regular maximal $Q:=\left(S,\pi,j,F\right)$, on $S$ és una superfície de Riemann regular sobre un conjunt obert $\Omega$ de C, amb una aplicació de projecció $p:R\rightarrow\Omega$ que és un biholomorfisme local surjectiu, una immersió holomorfa $j\,\colon\,U\rightarrow S$ tal que $\pi\circ j=\hbox{\boldmath{}$id$\unboldmath}|_{U}$ i una funció holomorfa $F\,\colon\,S\rightarrow\sdopp{\hbox{C}}$ tal que $F\circ j=f$.

Com hem damunt dit, la noció de continuació analítica és, en general, incompatible amb la noció de revestiment topològic, tot a que la construcció de l’aplicació de projecció de la continació analítica en comparteixi algunes motivacions inicials.

En aquesta secció mostrarem la sobreposició de punts de frontera i de punts interiors de la continuació, analítica i, finalment, la presència de preimatges de discs a components de talla arbitrariament petita.

En aqueste exemple (vegeu [BEA]) mostrem el comportament de la continuació analítica d’un element de funció holomorfa, construit com a un invers local d’un producte de Blaschke.

Sigui $\sdopp{\hbox{D}}\subset\sdopp{\hbox{C}}$ el disc unitat obert i $\{a_{n}\}\subset\sdopp{\hbox{D}}$ una successió de punts de D que s’acumulen a tot punts de $\sdopp{\hbox{T}}:=\partial\sdopp{\hbox{D}}$ i tal que $\sum_{n=0}^{\infty}(1-|a_{n}|)$ convergeixi.

Amb aquesta hipòtesi, el producte de Blaschke

convergeix uniformement en els conjunts compacts de D i doncs hi defineix una funció analítica que s’anula exactament als punts $\{a_{n}\}$.

Puix que aquestes zeros s’acumulen a la circumferència unitat T, $B$ no pot ser continuada analíticament a algun punt $p\in\sdopp{\hbox{T}}$: altrament, gracies al teorema 1 hom hauria $B\equiv 0$.

Així T és una frontera natural per $B$.

De més, tot factor del producte (9) són automorfismes del disc unitat, doncs

és a dir $B(\sdopp{\hbox{D}})\subset\sdopp{\hbox{D}}$.

Gracies al lema de Schwartz-Pick (vegeu per exemple [CH2], p.348, teorema 2), $B$ és una contracció de la mètrica hiperbòlica de D, doncs

Com, per a tot $n$, $a_{n}$ és un zero simple de $B$, podem construir una determinació $f_{n}$ de $B^{-1}$ a $0$ tal que $f_{n}(0)=a_{n}$. De més, els $\{f_{n}\}$ són elements conectables. Sigui $r_{n}$ el radi de convergència de $f_{n}$ en $0$: llavors $f_{n}\left(\sdopp{\hbox{D}}(0,r_{n})\right)\subset\sdopp{\hbox{D}}$, si no $B$ podria ser continuada analíticament més enllà de D.

Així, $f_{n}:\sdopp{\hbox{D}}(0,r_{n})\rightarrow f_{n}\left(\sdopp{\hbox{D}}(0,r_{n})\right)$ és un homeomorfisme i

Puix que $f_{n}$ és conforme en $\sdopp{\hbox{D}}(0,r_{n})$, podem aplicar el teorema 3, doncs $f_{n}\left(\sdopp{\hbox{D}}(0,r_{n})\right)\subset\sdopp{\hbox{D}}(a_{n},r_{n}{|f_{n}^{\prime}(0)|}/{4})$.

Gracies a la regla de la cadena, $|f_{n}^{\prime}(0)B^{\prime}(a_{n})|\equiv 1$. Construim els $\{a_{n}\}$ de manera que $|a_{2n}-a_{2n+1}|\leq(1-a_{2n})^{2}$: considerant també (10) i (11), hom ha, per a tot $n$,

així

és a dir $r_{2n}\rightarrow 0$ per $n\rightarrow\infty$.

Sigui $\left(S,\pi,j,F\right)$ la continuació analítica maximal d’un $f_{n}$ qualsevol: llavors l’exemple precedent mostra que $\pi$ no és un revestiment topològic de $\pi(S)$, perquè, sobre qualsevol entorn del punt $0\in\sdopp{\hbox{D}}$ jeuen discs a radi arbitrariament petit.